jueves, 13 de marzo de 2008

SI HAGUÉS NASCUT DONA

Si hagués nascut dona, hauria fet feliç
la meva mare, que volia una nena.
En record de l’àvia morta al 36
em diria Joana.
Joana, Joana
la de la manya.
La del 95
del carrer Cabanyes.

Si hagués nascut dona, per bé o per mal,
subtilment hauria estat alliçonada
amb nines, cuinetes, agulla i didal.
­­­­Eines en miniatura
per a una obscura
vida futura.
Verins embolicats
amb llaminadures.

Tot és un dir, un suposar,
una història en blanc i negre.
Blanc era el fred i negre el pa
just acabada la guerra.

Si hagués nascut dona, hauria fet girar
mansament l’antic rotlle de la patata
mentre els nois jugaven a saltar i parar,
s’enfilaven als arbres,
penjaven pilotes,
s’esbatussaven
i pixaven dempeus
per les cantonades.

Si hagues nascut dona, hauria estudiat
fins a quart i, amb sort, potser magisteri.
Submisa, discreta, que mai el veïnat
pogués dir-ne ni mica.
Serien de suro
la clau i el duro
i a casa a quarts de deu
com a tard. T’ho juro.

I plorar sang un cop al mes,
ocult sota una carota
el voraviu dels sentiments
com quasi bé quasi totes.

Si hagués nascut dona, seguim inventant…
Després d’anys d’estalvis i festeig m’hauria
casat per l’església vestida de blanc.
La mare ploraria,
diu que d’alegria,
quan em duria
del braç un príncep blau
de guardarropía.

Si hagués nascut dona, per mal o per bé,
m’hauria atipat d’empassar-me penes,
de preparar ranxo,de canviar bolquers,
de cardar, sense ganes...
Joana, Joana,
escurant el marro,
triscant de sol a sol
i tirant del carro.

O qui et diu que no m’hagués firat
el sultà de la Verneda.
Si és cara o creu ningú no ho sap
fins que no cau la moneda.

Si hagués nascut dona, parlant amb l’espill
cada dia més vella, cada dia més grassa.
Veient com s’envolen un a un els fills
i sopant tota sola
plors a la cassola,
marcits els llavis,
posant flors als records
i cuidant dels avis.

O potser un bon dia me n’hauria anat
més enllà del cel protector de la casa
per camins indòcils, lluny del meu ramat
a trobar na Joana,
Joana, Joana,
la de la manya.
La del 95
del carrer Cabanyes.

Serrat

sábado, 1 de marzo de 2008

Mafalda y la mujer




La mujer y el humor









Color esperanza

Sé que hay en tus ojos con solo mirar
que estas cansado de andar y de andar
y caminar girando siempre en un lugar
Sé que las ventanas se pueden abrir
cambiar el aire depende de ti
te ayudara vale la pena una vez más
Saber que se puede querer que se pueda
quitarse los miedos sacarlos afuera
pintarse la cara color esperanza
tentar al futuro con el corazón
Es mejor perderse que nunca embarcar
mejor tentarse a dejar de intentar
aunque ya ves que no es tan fácil empezar
Sé que lo imposible se puede lograr
que la tristeza algún día se irá
y así será la vida cambia y cambiará
Sentirás que el alma vuela
por cantar una vez más
Vale más poder brillar
Que solo buscar ver el sol

Ay Dolores

Las diez menos cuarto en el reloj
La noche abre su puerta en tu cabeza
En la tele un culebrón, la comida en el salón
Esperando una sonrisa, un te quiero, una caricia
Las llaves tornan gris tu habitación
Entrando con el odio tras sus ojos
Ya no tienes su calor, el alcohol es su sabor
Empezando con reproches, los insultos, el desprecio
Y ahora no tienes nada que decir
Ya no se si soy mujer o soy una mierda
Sumida en la sinrazón, despojada del valor
Víctima de su miedo, del fracaso, de sus celos
Ay! Dolores, los palos en tu espalda
La tortura en tu mente
Ay! Dolores, con el silencio de la sociedad
Lunes, martes, miércoles, y otra vez
La vida se te escapa entre tus dedos
Hundida en el qué se yo, destrozada en el sillón
Con la cara hinchada por algo más que la tristeza
Pero ya es la hora de que todo vaya bien
Volar sin alas, sentir que ya eres libre
Soñar con el príncipe azul, gozar de lo que eres tú
Rompiendo las cadenas con que la sociedad te atrapa
Por fin esta historia ya terminó
Dolores cambió su nombre por libertad
Escapando del cabrón que tu vida destrozó
Porque la vida es sólo un cuento que hay que vivir en el momento
Ay! Dolores, los palos en tu espalda
La tortura en tu mente
Ay! Dolores, con el silencio de la sociedad